Es mereix reproduir aquí aquest escrit d'en Victor Tarradelles i Maré, no sols per la temàtica esportiva rellençant una nova empempta a les seleccions catalanes, sinó també per apaivagar que no tot Catalunya és absolutament català, de faixa i barretina, de sardanes i pa amb tomata. Per poder-nos sortir amb la nostra cal que ens obrim de braços. Llegiu ...
La casualitat m'ha permès viure des de fora del país el nomenament de Johan Cruyff com a entrenador de la selecció catalana. Sortint de la trobada amb en Martin McGuinnes vaig emprendre, gairebé com un ritual, la davallada des del Castell d'Stormont, seu del parlament irlandès, per enfilar cap a l'oest de Belfast i reseguir Falls Road de cap a cap. Cap al final hi trobo The Beehive, el pub de referència del moviment republicà on dinarem.
Ja feia hores que tenia coneixement del nomenament per part de la Federació Catalana i, més enllà de l'innegable talent futbolístic de l'holandès, també m'havia plantejat si era la millor persona per ocupar la banqueta de la selecció catalana. El fet lingüístic, que els catalans hem situat sempre en un primer pla, podia semblar un escull considerable per assumir la direcció tècnica de la selecció de futbol.
Però va ser allà mateix, dins del pub, encara amb el regust amarg d’una Guinness a la boca que vaig copsar la dimensió internacional del nomenament. A la immensa pantalla plana que ocupa una de les parets del local hi anaven passant les notícies a través d'Sky News i hi vaig poder llegir: 'Johan Cruyff, nomenat nou entrenador de la selecció nacional catalana de futbol'. Si em quedava cap dubte, a la tarda també vaig escoltar la notícia a la BBC.
Més enllà de les fílies i fòbies futbolístiques, i més enllà del necessari i irrenunciable compromís amb la nostra llengua, ens cal assumir que cap altre nom nostrat -excepte Guardiola, que esperem que un dia també segueixi el camí de Cruyff a la selecció- hauria aconseguit el ressò i la repercussió internacionals que ha aconseguit la selecció catalana associant-se el nom de Cruyff.
Sovint els catalans adolim d'un excés de purisme quan abordem qüestions relatives als símbols i a les institucions que sentim pròpies. Però hi ha casos, i el futbol n'és un, en què l'experiència internacional és plena de tècnics que dirigeixen seleccions de les quals desconeixen llengua, cultura i tradició. La seleccions futbolístiques, especialment aquelles que no es troben en primera línia internacional, busquen l'experiència i la capacitat d'entrenadors de renom. Com a mínim en el cas de Cruyff hi ha un coneixement del país, menor del que voldríem, i efectivament aporta experiència, capacitat tècnica i l'impacte i el ressò internacional que necessita la selecció catalana.
Faríem una mal favor a la selecció si en un d'aquells rampells d'autodestrucció generéssim ara un debat sobre la idoneïtat de Cruyff com a seleccionador. Sense començar ja ha fet més feina de la que hauríem pogut imaginar. I després, com cal, el jutjaran els resultats.
Per ara, tinc clavada a la retina la imatge de Cruyff i el titular 'Johan Cruyff, nomenat nou entrenador de la selecció nacional catalana de futbol'. Com si res, com cal. Amb absoluta normalitat.
I llegiu més: El fitxatge de Cruyff.
Com una taca d'oli, just ara que els trulls comencen a engegar les màquines i exprèmer ben fort la collita d'olives d'enguany. Ignoro si algú relliscarà amb aquest oli, però si sembla clar que cada cop hi ha més gent que està decidida a decidir, a dir, a votar clarament per la independència de Catalunya. De raons no en falten. D'oposició no n'hi ha pràcticament. I fets com els d'ahir quan la selecció espanyola de futvolei es va negar a fer un partit oficial amb la selecció catalana, no sols demostra la falta de respecte a l'esport per polititzar-lo sinó a més que, com sempre al llarg de tota la història, han volgut amagar de totes totes una realitat política, social i cultural. El proper 13 de desembre serà un altre pas cap a l'emencipació. I potser ja no és qüestió d'anys sinó de mesos ...
